Menu:

Animula vagula, blandula,
Hospes comesque corporis,
Quae nunc abibis in loca
Pallidula, rigida, nudula,
Nec, ut solis, dabis locos...

P.Aelius Hadrianus

 

Mur d'Adrià

 


Llibres

Memòries d'Adrià
Después del Imperio


Imatges



Imatges S.Gimeno

 

 

 

 

 

 

 

 

De Banyoles fins

El mur d'Adrià
El mur d'Adrià s'estén al llarg de 117 quilòmetres, des del golf de Solway, en el mar de Belfast, fins l'estuari de Tyne, en el mar del Nord. La seva construcció es perllongà una dècada (122-132 dc) sencera durant els inicis del segle II. Amb un gruix de 2’5 a 3 m. i una alçada d'entre 3'5 a 4'5 m. disposava de catorze punts de defensa i vuitanta fortificacions emmurallades. En molts llocs, la muralla es troba reduïda a la simple expressió dels seus ciments i, en els trams més ben conservats, la seva alçaria no sobrepassa els dos metres. Durant segles, els habitants de les rodalies utilitzaren la muralla com a pedrera. Les seves lloses es ferien servir per construir cases, abadies, murs per delimitar prats i encerclar ovelles.

L'obra arquitectònica complia una funció defensiva, a més de frenar els fluxes migratoris que podien malmetre l'estabilitat de l'imperi en aquella apartada regió del món. L'estrany a controlar, situat a l’altre cantó del mur, eren els pictes, el territori dels quals coincidiria amb Escòcia. El nom d'aquesta tribu significa tatuat en gaèlic escocès. Una llengua celta que arribà a Britània a través de la invasió dels escots, provinents d'Irlanda. Després d’assimilar als pictes, els celtes irlandesos es convertirien en els escocesos actuals. La muralla es projectà aprofitant la curiosa disposició dels turons, suaus en la seva cara sud (la dominada pels romans) i acabats en cingles a la cara nord (el territori dels pictes). Aquesta particularitat, augmenta notablement els metres funcionals del mur, a més de conferir una visió curiosa a l’obra arquitectònica. El fet que el mur d'Adrià s'hagi construït sobre els turons, fa que el mur serpentegi amunt i avall dels mateixos, conferint-li certa semblança amb la muralla xinesa.

Per alguns arqueòlegs, la fortificació dels limes romans, tant pel que fa al mur d'Adrià i a les foses i empallissades establertes a Europa central (la frontera del Rhin i el Danubi), podia haver estat influenciada per la Gran Muralla. Encara que, la possibilitat d'un contacte entre les dues civilitzacions, no deixen de ser especulacions; això sí, nodrides de certa verosimilitud. El comerç de la seda i la creació de la famosa ruta, s'inicià a l'època de l'emperador August. La seda la produïen els xinesos, i encara que arribava als romans a través d'intermediaris, els orientals sentien curiositat per constatar a qui anaven dirigides les nombroses comandes. Esperonats per aquesta curiositat, al segle I dc un oficial xinés conduí al seu exèrcit fins el mar Caspi, des d'on envià una delegació més a l'oest per aconseguir informació sobre Daqin. Tal com els xinesos anomenaven a Roma. Si els bàrbars de més enllà del Danubi no haguessin aturat les legions romanes, la topada entre els dos imperis hauria estat inevitable.

Les ciutats angleses més importants que podem trobar al llarg del mur són, a l'est, l'antiga Pons Aelius (Newcastle) i, a l'oest, Maglona (Carlisle). L'imperi intentà conquerir més territori i endinsà les seves legions més al nord de Britània. Com a conseqüència d'aquesta annexió, existeix una muralla més septentrional (no gaire més de cent quilòmetres al nord), el mur d’Antonino. L'hostilitat de les tribus caledònies, emparentades amb els pictes, els expulsà del territori. Després de la fallida aventura militar, els romans tornaren a les seves antigues posicions, rere el mur original. El 209 Sèptim Sever amplià i reparà el límit emmurallat i el 383, un cop consumada la desfeta de l'imperi, fou abandonat. Contemplant les restes del mur d’Adrià, línia de lloses aparentment infinites delimitada per la boira i l'herba verda i resseguida per caminants i ramats de xais, hom no pot evitar pensar en l’esplendor i el declinar dels imperis, i llançar-se neguitós a connectar les seves reflexions amb el món actual, a través de translacions tenyides de paral·lelismes.

El sociòleg francès, Emmanuel Todd, postulà que les incoherències són la causa del desgavell dels imperis. Todd pronosticà, en els anys setanta, la caiguda d'un altre mur: el de Berlín. La qual cosa provocà, per part de col·legues i analistes internacionals, que se'l tatxes de poc més que d'un excèntric. Avui, des de la seva poltrona de futuròleg polític, anuncia, per mitjà del seu llibre Después del Imperio (Ed. Foca), la caiguda dels Estats Units. El dèficit comercial, la pèrdua de l'entramat industrial i la crisis democràtica (de la qual l’elecció irregular de l’actual president n’és un exemple), són, per Emmanuel Todd, signes evidents d’un enfonsament que no trigarà en produir-se (de 15 a 20 anys segons alguns analistes). Amb l'orella enganxada a les pedres del mur d’Adrià, es pot escoltar la galopada dels nous bàrbars que assetgen l'imperi des de més enllà d’altres Danubis.

Serafí Gimeno, escriptor i divulgador medi ambiental
correu-e serafi_gimeno@yahoo.es