La comarca a fons
L'aflorament travertínic de Les Estunes
A pocs llocs de la comarca la geologia té una presència tan aclaparadora com a l’indret conegut com Les Estunes. En aquest enclavament prop de l’Estany, la pedra adquireix un protagonisme paisatgístic que transcendeix la condició de simple substrat. L’aflorament travertínic de Les Estunes és una mena d’escull invertit, amb els seus laberints i giragonses colonitzats per arbres i animals en substitució d’algues i peixos. Un paisatge situat per error o per voluntats ocultes a l’altre banda del mirall, un escull ideat per les algues implicades en la formació del travertí, una comunitat de microorganismes -cianobacteris com el Chrococcus sp, Oscillatoria sp, Spirulina sp, Phoymidium sp, Nitzchia sp, Phormidium sp- especialitzats en filtrar la calç dissolta a l’aigua amb l’objecte de fabricar els seus embolcalls externs, la cuirassa que les ha de defensar del rigor d’un món ple de perills.
Com els corals, els cianobacteris formen l’escull de travertí amuntegant-se una generació rere l’altre. A l’estil dels pòlips, aquesta roca viva pròpia d’aigües dures, s’edifica sobre els individus morts. Invertir en un creixement continu els hi es vital; doncs, com a tota planta, necessiten estar prop de la superfície per captar la llum del sol. De manera que la pedra es manté sempre viva i a una distància òptima de la pàtina d’aigua, per tal de portar a terme les seves funcions clorofíl·liques. El travertí creix repartit per tot el perímetre de la base on es diposita, de dins en fora, com la soca d’un arbre. A través de mil·lennis farcits de desgavells geològics, una part de l’escull de l’Estany va quedar al descobert, fora de l’aigua. Sorpresa per contingències inesperades, la pedra es trobà dipositada enmig del bosc, varada a la riba com una immensa balena esquarterada per les inclemències. Les Estunes responen a la imatge d’una bèstia transformada en pedra, esquerdada, llimada per l’aigua i el vent, erosionada per les arrels de roures i alzines, falgueres i molses. Plantes entossudides en degradar la roca per obtenir-ne nutrients.
Sense la protecció de l’aigua, l’escull es va morint per etapes. Una centúria rere l’altre. La seva situació desvalguda pot fer-nos pensar en un gran drac petrificat, un rèptil esbudellat i amable, que ens permet recórrer les seves entranyes per proporcionar-nos l’oportunitat de palpar intimitats forjades en profunditats llunyanes d’aigua i temps. Però, el laberint de pedra, es presta també a l’al·legoria d’un cervell gegantí perdut enmig de la floresta. Una massa encefàlica dividida per circumval·lacions, les esquerdes en la formació de travertí, on tota mena de pensaments estranys i inintel·ligibles i tenen lloc. Somnis geodèsics que la terra, a través de la manifestació tel·lúrica de la pedra, potser es capaç de formular per mitjà de deliris, imatges, pensaments inconnexes que només les ments més sensibles són capaç de retenir. No en va, l’animisme, la manifestació religiosa més antiga i més sabia, creia en la realitat d’un món sensitiu on, fins i tot les pedres, tenien ànima.
Serafí Gimeno, escriptor i divulgador mediambiental
correu-e serafi_gimeno@yahoo.es