La mina, un indret desconegut
Com el Tren Pinxo o les fades de les Estunes, la mina de Banyoles pertany al folklore de la comarca. L’aqüeducte subterrani que conduia aigua a les fonts del centre de la Vila, semblava formar part del món dels mites més que de les possibilitats tangibles. Els passadissos, les catacumbes, les criptes secretes ens han despertat la imaginació des de sempre.
Qui no ha somiat participar en la descoberta d’un túnel que el conduís a la troballa d’un tresor o al desvetllament de terribles secrets. Els túnels, les mines, els passadissos ocults són propis del regne de la llegenda. Ocults i protegits de tota mena de tafaners, a l’espera d’aquell inventari que analitzi la seva situació, d’aquella catalogació que permeti plantejar la possibilitat de recuperació d’un patrimoni arquitectònic infravalorat.
Però, la Mina de Banyoles, després de centúries d’oblit i d’ocultació, finalment ha estat explorada. Quan l’equip de banyoles.info decidí penetrar en el passadís no sabia que s’hi podia trobar, ni si en sortiria il·lès de l’aventura. Les filtracions de metà des del clavegueram de la ciutat a la mina, atesa la construcció paral·lela que les aproxima de manera perillosa, eren del tot possibles. La inhalació de metà és mortal de necessitat.
Varem pensar en reclutar un voluntari que obrís camí davant nostre, amb la força de la valentia. La idea era fer-lo servir com a canari-humà. Aquests ocells canors eren utilitzats pels minaires per detectar el grisú. Quant l’au, molt més sensible, es quedava fregida, els treballadors del subsòl abandonaven la galeria cames ajudeu-me. La mancança crònica de voluntariat que pateix la societat egoista en la que vivim, va entorpir la trobada del nostre canari particular; per la qual cosa, no varem tenir més remei que baixar afeblits per una desprotecció absoluta.
El metà no va fer acta de presència, però si la foscor i les desfetes, terra, runa, plàstics; així com un sentiment claustrofòbic, d’una angoixa similar a la que pateixen els enterrats en vida. La diferència consistia en que nosaltres no gaudíem de les lamentacions de familiars i amics, ni de la possibilitat de saber qui ha assistit al teu funeral i qui s’ha escaquejat.
En l’interior de la mina, la humitat t’entravessava el cos per enquistar-se en la sang amb una fredor esgarrifosa. Tot i així, al mig de la foscor, d’una absoluta manca de llum, la vida, representada per les arrels dels arbres, trobava la manera d’imposar la seva presència. El sostre, les parets, el terra, estaven farcits d’arrels que s’arrossegaven, palpejaven, s’esmunyien en esquerdes, reptaven per línies i angles impossibles, s’exhibien grotesques, exagerades, cridaneres, com serpasses subterrànies gegantines, immòbils, mudes i cegues. Les arrels desplegant-se en la foscor d’un passadís secret, sota el bullici de la ciutat. Metàfora de la ubiqüitat de la vida, dels fonaments de tot allò que fa possible la nostra permanència sobre la Terra.
Vista d'un tram de la mina, carrer Sant Martirià
Uns apunts històrics
Més enllà del mite, el folklore i la llegenda urbana, la mina de Banyoles és un fet real; això sí, un fet difús que es perd en l’inventari inexistent d’un patrimoni arquitectònic, malmès pel creixement urbanístic desordenat i la deixadesa administrativa. Però, què era la mina? quin propòsit perseguia la seva construcció?
Entre els anys 1799-1805, a cavall de dos segles, el consistori banyolí realitzà les obres d’una galeria subterrània amb el propòsit d’un subministrament d’aigua a les fonts del centre de la vila. El túnel, a través d’un aqüeducte construït en un lateral del passadís, conduïa l’aigua que brollava de la deu coneguda com la font de la Rajoleria actualment contaminada per nitrats, a tocar la riera de Canaleta.
La construcció de la mina va suposar un esforç inversor molt gran per l’època, 98.733 reals i 11 maravedisos; una despesa provocada per la creença errònia de que el consum d’aigua de l’estany provocava les febres palúdiques.
En aquella època, un problema sanitari seriós que afectava a totes les poblacions ubicades a les proximitats d’estanys i aiguamolls. A finals del segle XVIII i principis del XIX, temps durant al qual es portaren a terme les obres, la “Teoria dels Gèrmens” de Pasteur estava lluny de ser formulada (el savi encara no havia nascut), cosa que va portar al consistori a realitzar uns treballs d’enginyeria que podien haver estat més assequibles, tècnica i monetàriament, la font de la Rajoleria queda molt allunyada del centre de la vila, si l’aigua de l’Estany s’hagués orientat cap a un ús públic, donada la seva potabilitat.
Curiositats
A l’estiu de 1797 el batlle Francesc Bell-Lloch i el regidor Pere Hysern van formular una petició dirigida a l’intendent general de Catalunya per demanar la construcció de la mina.
La necessitat d’un major subministrament d’aigua a la Vila, deixant a part que aquesta necessitat fou sobre dimensionada per la creença equivocada de la no potabilitat de l’aigua de l’Estany, va venir acompanyada per un augment de la població. De menys d’un miler d’habitants a l’any 1717 es va passar als 3.504 del 1787. Dotze anys després d’aquest augment poblacional significatiu, degut a una menor mortaldat i a l'immigració generada des de comarques veïnes, s’iniciaren les obres de la mina.
Els 1.200 m de recorregut de la mina transcorrent per la font de la Rajoleria, la riera de Canaleta, el vessant nord del Puig de mas Palau, el barri de Mas Palau (antic Pla de la Quintana ), el carrer de Sant Martirià i la placeta d’en Ges.
El mètode de construcció era senzill, encara que molt feixuc. Consistia en una rasa oberta en el subsòl de travertí coronada per una falsa volta (dues lloses laterals inclinades i una llosa central planera) també de travertí.
Des de banyoles.info fem una crida al consistori actual, per tal que s'inicii l’el·laboració d’un projecte que verifiqui l’estat actual dels trams de la mina aptes per ser visitats. Un cop inventariat aquest llegat, seria desitjable procedir a una reconstrucció orientada a la obertura de la mina i la seva consolidació com a valor afegit en les visites turístiques al barri vell. Es parla molt de la necessitat de potenciar el turisme a Banyoles. Potser, aquesta possibilitat de promocionar més Banyoles l’hem tingut sempre, sota els nostres peus i no l'hem sabut, de moment, aprofitar.
Agraïments a Josep Duran per la seva col·laboració.
Serafí Gimeno, escriptor i divulgador medi ambiental
correu-e: serafi_gimeno@yahoo.es
Més info:
Guerau Palmada, “La primera mina de Banyoles (1799-1805). Els episodis de la construcció”
Josep M. Mascaró, “Topografía médica de Bañolas”
