Interpretant Darder
Les restes d'un món perdut
En “interpretant Darder” les composicions visuals de Salvador Salrà ens recorden la dissecció de la realitat feta pel caricaturista Andrés Rábago, alies “el Roto”. Una realitat nua, deshumanitzada i estèril. Una dissecció, a nivell local, que ens porta a desxifrar la relació d'una institució com el museu Darder i la ciutat que l’acull.
Les imatges exposades són cops de pedra, o de navalla si es vol, contra aquesta relació bicentenària. Cops de pedra que es fa necessari interpretar per tal de comprendre el passat, el present i el futur de Banyoles. Imatges subliminals que ens porten als cranis, les candidatures electorals. Metàfora d’un debat polític del qual, un cop descarnat d’ideals ficticis, només en queda la realitat òssia d’una buidor sense esperança, d’una manca d’horitzó provocada pel deute municipal 14.000.000€; una situació representada per la figura amenaçant del cocodril. Al·legoria de la potencia mandibular d'un endeutament de proporcions formidables, provocat per la recuperació de la Muralla, la remodelació de la plaça Major i les seves obres inacabables, la construcció del mateix Darder...
Els animals dissecats són transformats per Salrà en híbrids monstruosos, en una barreja entre la biologia i la tecnologia de la construcció, una barreja blasfema; però, molt encertada i que ens dona una pista del futur de la ciutat. Amb un deute desproporcionat, com ho pot fer el proper equip de govern per mantenir una sèrie de serveis bàsics als ciutadans, portar a terme les seves pròpies polítiques i, al mateix temps, pagar el deute? La resposta està en la requalificació, en el pacte fàustic que signen tots els municipis amb els promotors urbanístics. Però, que li queda a la ciutat de Banyoles per requalificar, després de la destrucció de la zona agrícola del Pla de l’Ametller i de la propera habitabilitat dels horts? Una projecció cap al futur, ens portaria a una ciutat que estreny cada cop més el seu cercle sobre l’Estany. Una projecció a través de la qual podríem arribar a la lectura del rètol publicitari, d’una promotora immobiliària: vivendes d’alt estanding amb vistes a l’Estany de Banyoles. Ubicació: Puig de Sant Martirià.
Un futur urbanístic que té poca relació amb el progrés i, en canvi, si té molt a veure amb el ferment especulatiu que sacseja tot l’estat: “el tsunami del totxo”. A les imatges exposades el mico del Darder podria ser perfectament un dels figurants de 2001, barallant-se pel control d’una bassa, substituït el monòlit per un totxo i la bassa pels interessos econòmics generats pel ciment. El creixement urbanístic sobredimensionat és la conseqüència de l'esmentada hipoteca que, adobada per l’al·ludit pacte fàustic, impedeix al municipi l’aplicació de polítiques de sostenibilitat. Pel que fa a la generació d’aquest deute, i la seva pertinent despesa pública, la part que es correspon amb el Darder ens porta a l’esforç d’interpretar, tant al museu com a l’home que el va fer possible.
Qui era en Darder? El seu museu era un exemple d’exposició naturalista feta amb criteris museístics del segle XIX? Hi ha una versió de la seva figura, soterrada a la versió oficial, més cenyida a la realitat d’una època, on una Europa en expansió enllestia la seva particular cartografia colonial. Fruit d’aquesta època ens arribaria el “negre”, la mòmia inca o els lleons. Si bé aquests últims, com la major part dels animals, per intermediació del zoològic de Barcelona. El motiu? Darder va formar part de la plantilla de directors d’aquesta institució, que en els seus inicis no era gaire diferent al catàleg d’éssers d’una col·lecció de taxidèrmia. Darder combinava la direcció del zoològic amb la seva dedicació com a veterinari, a més de regentar una botiga d’animals dissecats. Moltes de les peces de la col·lecció provenien d’espècimens del zoològic. Darder no es trobava còmode a la capital, s’havia enemistat amb els seus col·legues i considerava que, a Barcelona, no se’l tractava amb la distinció que es mereixia.
El personatge té molts paral·lelismes amb un antiheroi de novel·la, “La costa dels mosquits” de Paul Theroux, portat a la gran pantalla per Harrison Ford. El protagonista rebutja la societat on viu i es desplaça a centreamèrica, per reiniciar un projecte vital. A la selva construeix una inútil factoria de producció de gel. Tret de la seva família, en la solitud del paratge ningú pot apreciar la grandiositat del seu enginy; de manera que contacta amb els indis per mostrar-lis una barra de gel. Un prodigi mai vist en la seva societat tribal i endarrerida.
Darder, a l’igual que l’antiheroi de Paul Theroux, va arribar a Banyoles a la recerca del prestigi que, “injustament”, se l’hi negava a Barcelona. Va obsequiar el prodigi del seu intel·lecte a una colla de provincians, no gaire més avançats que els indis de la costa dels mosquits, amb una mostra de la seva particular barra de gel, els micos, lleons i estruços dissecats. Les restes de la seva botiga de taxidèrmia.
Però, Darder no es va limitar a deixar-nos en herència els seus animalots. El seu esforç de repoblació amb espècies de peixos exòtiques, va posar potes amunt l’ecosistema de l’Estany, on només hi sobreviu un peix autòcton. Una espècie de la família dels blenits malviu a la clandestinitat, oculta entre el canyís i constantment assetjada per la depredació de la perca americana. Tanmateix, el veterinari barceloní va incentivar l’extermini de la llúdriga. Per aquell reduccionisme estúpid que fan servir pescadors i caçadors alhora d’eliminar la competència, sense tenir en compte les complexes interrelacions dels ecosistemes. Algú al·legarà que aquella era la mentalitat de l’època; però, que no se’ns ha volgut presentar a l’exdirector de zoològic com un capdavanter al seu temps?
El desastre d'en Darder, a part de les desfetes provocades a l'Estany, es que la seva “barra de gel” no es va fondre; de manera que, el consistori, s'ha gastat una suma considerable per integrar la col·lecció d'animals dissecats, en un museu construït a corre-cuita. Imagino que per rentabilitzar el rèdit polític.
La part enlairada del museu, la interpretació de l'Estany, deixa molt a desitjar en quan a divulgació dels valors naturals. Troba a faltar-se un esforç més didàctic (per exemple, crear una col·lecció de fòssils que permeti fer una estimació més acurada del passat de l'ecosistema: la zonació del travertí, la fauna plistocènica, el poblament humà...). A més, un museu modern hauria de renunciar a l'exposició d'animals dissecats. Que hi fa en un museu un agró roig o una llúdriga naturalitzada de forma maldestra, en que ajuda això a la comprensió de l’ecosistema? Aquesta tendència a la taxidèrmia podria substituir-se per un mostrari d’aquaris o, per què no? una bassa artificial dins les instal·lacions.
Serafí Gimeno.