El·lipsis
Teleporqueria | per Albert Martí
La perversitat d'alguns mitjans de comunicació i, especialment d'alguns programes televisius, ha arribat finalment a cobrar-se una vida. La senyora Patricia Gaztañaga i la productora Boomerang TV no han disparat a ningú, però qui pot negar el seu grau d'irresponsabilitat?
Els fets han arribat una vegada més per la nostra caixa oberta al món, la que sempre ocupa un lloc destacat i privilegiat dels nostres menjadors; però aquesta vegada la notícia sobre un nou cas de violència de gènere s’acompanyava d'unes últimes imatges procedents d'un programa televisiu abominable que no es mereix ni esmentar.
Es van atrevir fins al límit de portar a un senyor amb un ordre d'allunyament perquè reconquerís a la seva estimada. La cruel utilització de problemes personals va acabar amb el trist desenllaç de la mort d'una persona a mans de la seva exparella. El que més crida l'atenció és com Antena 3, canal d'on procedeix el programa El Diario de Patricia conduït per Patrícia Gaztañaga, va rentar-se les mans de l'error realitzat per la productora Boomerang TV, sense sentir-se obligat a reconèixer els seus actes equivocats. Fins i tot van atrevir-se a amagar la notícia en els informatius sense esmentar res del programa i no la van ni allargar durant una setmana amb entrevistes a veïns, familiars i/o psicòlegs tal i com acostuma a fer en Matias Prats i companyia amb aquests successos.
La notícia va traspassar les fronteres més enllà del crim i els periodistes van posar el crit al cel. És inadmissible que una professió tan lloable com la d'informar des de l'objectivitat admeti companys de feina que perden els escrúpols davant dels audímetres. Però és que potser la televisió ja ha abandonat definitivament el periodisme per convertir-se en una fira dels horrors o en un trist aparador de la societat de l'espectacle. El periodisme ja només té lloc en la premsa, la ràdio i internet, només hem de mirar com alguns canals privats realitzen informatius, com per exemple a La Sexta, sensacionalistes, poc objectius i que exerceixen el dret lliure de ser jutges.
Continuo reafirmant la meva idea de llançar el televisor pel balcó i que els 5 metres d'alçada la deixin ben esmicolada, sense deixar cap xip amb vida. D'anar a una manifestació pel dret a una televisió digna, d'una televisió independent i amb rigor, amb un codi ètic seguit al peu de la lletra. Però potser el millor serà esperar l'apagada de la televisió analògica i no haver-se preparat pel canvi a la televisió digital senzillament perquè ja no interessa, perquè s'ha deixat de confiar definitivament amb un mitjà de comunicació que té unes característiques que l'arrosseguen contínuament a mostrar-nos el pitjor costat de l'ésser humà.