Una mirada al món
La incertesa de l'estabilitat | per Mariona Canals
Com cada dia, avui m'he llevat i he anat a buscar el diari mentre passejava el gos. Com cada dia ha sortit el sol. Els botiguers obrien les persianes i els cotxes han començat a circular per anar cap a la feina o per portar els nens l'escola. He llegit que els russos estan emplenant els rebostos de casa seva, i no per l'hivern fred que els espera com he pensat jo en un principi, sinó per la pujada de preus dels aliments. En els últims dies els productes làctics s'han encarit un quaranta per cent, mentre que l'oli vegetal s'ha doblat. Aquest fet, que passa en un lloc no tant llunyà com és Rússia, m'ha donat a pensar. En els últims vint-i-cinc anys, que són els anys els quals he viscut en aquest món, en cap ocasió he sentit al meu voltant, diem Banyoles, Catalunya, o Espanya fins hi tot, la incertesa o la por a la inestabilitat.
No crec que pequi per agosarada si afirmo que el nostre món, amb nostre món em refereixo al nostre entorn, ha estat profundament estable durant molts anys. No puc parlar amb boca de tots aquells qui tenen més experiència o amb els qui van viure èpoques molt i no tant dures durant el franquisme. Jo estic parlant amb la consciència d'algú qui encara no ha arribat els trenta, que ja viu i pensa com un adult però que encara se sent fascinat quan sent i veu històries d'altres països on l'estabilitat política i econòmica són pràcticament inexistents.
El cas rus em fa pensar amb Veneçuela. Estic parlant del 2003, però per dir una data, cues de gent esperant per poder emplenar el dipòsit de gasoil en un país com Veneçuela, cinquè exportador mundial de petroli. En aquella mateixa època, era impossible trobar sucre als supermercats i molts dies van estar sense llet. I no m'estic posant amb el "dictador" Chavez, com el defineixen últimament molts mitjans de comunicació espanyols, em poso amb la pell del ciutadà normal, amb la mestressa de casa que va el supermercat i no pot comprar allò que necessita perquè els prestatges del super estan buits. I no cal dir, el cas del corralito argentí, on milers de persones van veure com els estalvis de tota un vida desapareixien com per art de màgia.
Tant l'11-S com l'11-M ens va afectar a tots d'una manera o altre. Per fi varem comprovar que no som aliens a la realitat de fora les nostres fronteres. Per fi varem veure que la nostra realitat podia desaparèixer amb qüestió d'instants. Ens varem sentir vulnerables. Alguns fins i tot, van començar a posar en dubte que potser la seva vida amb l'hipoteca encara impagada, amb un contracte indefinit a la feina i la sanitat coberta amb la mútua privada, podien desmuntar-se en qualsevol moment i deixar de ser, tant estable.
Des de fa uns anys som europeus i d'Europa tots sabem que n'hem aconseguit l'estabilitat. Però episodis ocorreguts els últims mesos en països que es troben al capdavant de la Unió, com França amb les revoltes dels francesos de les banlieus, posen en dubte la estabilitat d'aquesta Europa. El passat estiu hi va haver inundacions al nord d'Anglaterra. Els serveis socials es van posar les mans al cap en veure com les famílies més pobres, afectades pels aiguats, podien ser tant ignorants per deixar l'aigua com podria la primera planta de les seves llars provocant així greus problemes d'insalubritat. Del pas de l'huracà Katrina per Orlando, a la gran potència mundial, ni en parlo. Els països pobres no tenen l'exclusiva de la misèria i la inestabilitat.
I tot plegat em fa reflexionar, en el "nostre món" qui més o qui menys, ens podem permetre anar algun dia al cine, posar benzina al cotxe o anar a fer un cafè al bar de la cantonada. També sabem que el cine faran una pel·lícula, per dolenta que sigui, de la benzinera en sortirà gasolina i la cafeteria de la cantonada no haurà tancat- si per casualitat ho ha fet ni haurà una altra a vint metres-. Te n'adones quan marxes una temporada llarga a l'estranger, tornes i tot continua igual com quan tu vas marxar. Tornar a casa et dóna tranquil·litat, i més quan tornes del caos de certs països anomenats tercermundistes.
Torno agafar el diari i llegeixo que els preus del blat es disparen, que el preu del barril de petroli no para de pujar i que la bombolla immobiliària comença a desinflar-se... tot i el to amenaçador de la redacció del diari, no em preocupo especialment. El "nostre món" és estable, tot s'arreglarà. Però, i si m'equivoco?