Una mirada al món
El meu primer viatge a l'Àfrica Negra | per Mariona Canals
Deixar les comoditats i voler recórrer món sabent que el més probable serà que et trobis amb certes dificultats i alguns obstacles, és sovint una decisió complicada. I és que no tothom està disposat a renunciar, ni que sigui per uns dies, als privilegis d'aquesta societat, per conèixer sobre el terreny altres mons. Organitzo el meu primer viatge a l'Àfrica negra, i se'm barreja dins meu sensacions d'il·lusió i por a lo desconegut.
En moments sento la necessitat de tornar a sentir-me lliure, la llibertat aquella que només te la dóna el viatge. Una llibertat que et permet decidir en cada moment, si quedar-te una nit més en aquest poble tant encantador o agafar un autobús fins a un altre indret. Una llibertat, de decidir, gaudir o simplement de viure, que és molt difícil de mantenir quan estàs immers en el teu dia a dia. La societat en la qual vivim t'arrossega a un frenesí i a unes obligacions que et van organitzant de mica en mica la teva vida sense adonar-te'n. Només aquells que són prou llestos i forts, aconsegueixen aquesta llibertat quan són a casa, els altres hem de fugir quilòmetres lluny de la nostre realitat, per tornar a respirar aire pur.
Diuen que l'Àfrica enamora. No ho puc dir. No espero ni tornar enamorada d'aquest immens continent, ni retrobar-me, ni creure que un viatge em canviarà la vida. Vull experimentar, vull sentir les olors del mercat, vull escoltar parlar en bambara i vull observar i tocar tot allò diferent, tot allò nou per mi.
Aquí us deixo quatre apunts de la meva aventura, per aquell a qui pugui interessar.
Mauritania, país que fa frontera amb el Marroc. Sincerament, és el país que em fa més por viatjar. Sobretot pel fet de ser dona, jove i blanca, característiques que normalment m'aporten més beneficis que maldecaps. La situació política d'aquest país no afavoreix a calmar el meu neguit. El cop d'estat perpetrat el passat mes d'agost contra el primer president escollit democràticament i l'últim atemptat en el qual van perdre la vida dotze policies mauritans, a càrrec d'una cèdula d'Al-Qaeda, no ofereixen el visitant unes expectatives massa bones.
La opció més plausible és creuar Mauritania el més ràpid possible, disminuint les possibilitats de ser agredida en un atac terrorista o per un violador de dones, joves i blanques. Amb aquesta opció deixaria de visitar indrets como Atar o pobles del desert com Chinguetti o Ouadane, que crec que valdria molt la pena de conèixer. Per arribar a Atar, hi ha un tren, l'únic del país, que surt de la frontera amb Marroc i et porta fins al centre del país. Un trajecte d'unes catorze hores amb un tren, que segons he llegit en la meva nova companya de viatge, la Lonely Planet , és el tren més llarg del món, d'uns 2,3 quilòmetres. L'Iron Ore Train, fa el trajecte de Nouadhibou a Zouérat per transportar el carbó d'aquesta última població en direcció al mar. Un dels trens que fa aquest trajecte té un vagó per passatgers, que segons expliquen viatjar en ell és una experiència ben autèntica.
Senegal. Un dels països més turístics de tot l'Àfrica. En un principi, no em cridava l'atenció conèixer aquest país, però al anar buscant informació cada cop m'ha atret més. I del Senegal, la regió que em tira més, és Casamance. Casamance va comptar amb un moviment rebel separatista fins l'any 2004, quan hi va haver un acord de pau amb el govern que ha permès que hi hagi certa calma. Per les fotos que he vist és una regió preciosa, amb pobles de pescadors i platges bastant paradisíaques. Com a bona amant dels banys en platges d'aigua clara, de contemplar les postes de sol al mar i de no fer res al damunt de la sorra blanca crec que val la pena que no em perdi aquesta zona.
Mali és el tercer país per la cua en l'Índex de Desenvolupament Humà només superat en tot el món pel seu veí Níger i Sierra Leone. Els habitants de Mali compten amb una esperança de vida d'uns cinquanta anys i amb un percentatge de mortaldat infantil de les més altes del món, amb 106 morts per cada mil naixements. Tot i aquestes dades tan poc atractives, diuen els que han visitat aquest país, que Malí compta amb una gran bellesa, tant de paisatges com amb la seva gent. Entre els llocs a conèixer destaquen la regió del País Dogon. Zona en la qual hi viu l'ètnia Dogon, amb una arquitectura molt peculiar, uns paisatges increïbles i una cultura molt rica. La millor manera de conèixer aquesta regió és fent un trekking d'uns dies. Una altra de les experiències que em motiven és viatjar amb una barca pel riu Níger, un viatge que travessa mig país amb cinc o sis dies.
I com els africans que esperen poder arribar a l'Europa somiada, jo espero poder fer el camí a la inversa. Però a diferència d'ells, amb un bon feix de bitllets a la butxaca i la seguretat de poder tornar a casa quan vulgui. També però viatjaré amb la cara ben baixa, amb la vergonya i la responsabilitat de tants anys de colonització i explotació que els meus avantpassats i compatriotes europeus, han fet i fan a l'Àfrica.