El·lipsis
Nova temporada | per Albert Martí
Després d'un estiu on els canals de televisió han intentat sobreviure a la xafogor amb una escassa imaginació, s'inicia el curs amb nous continguts per a tornar a enganxar als teleespectadors. De moment s'han presentat poques sorpreses i sembla que la crisi ja és tot un fet als mitjans audiovisuals. Es podria afirmar amb rotunditat que el més innovador que hem vist fins ara ha estat l'avorrida celebració dels 25 anys de TV3.
Un any més les vacances de la majoria de la població han provocat una graella televisiva d'estiu reduïda als mínims costos tal i com es preveia des d'aquesta mateixa web en l'última edició. De totes maneres s'han observat fets molt paradigmàtics. No solament s'ha lluitat poc en la guerra perduda amb la xafogor, sinó que els directius de les diferents cadenes han optat per agafar alguns dels seus programes estrelles d'hivern per fer-ne una versió d'estiu, amb petits canvis substancials com els presentadors i poca cosa més.
Els mitjans de comunicació estan afectats per la crisi, això és un fet indubtable ja que els canals es mouen amb pressupostos enormes a causa de la seva idiosincràsia, sobretot la tècnica, i viuen dels anunciants que a hores d'ara pensen més en la supervivència que en la publicitat dels seus productes. Tot i així la crisi econòmica no hauria de comportar una crisi imaginativa, en tot cas hauria de ser el contrari. Si falten mitjans i diners, es busquen solucions d'allà on sigui, aquesta sempre ha estat la màxima del cinema independent per exemple. Definitivament la televisió s'ha aburgesat i el risc és una paraula que ja no forma part del diccionari dels directius, si no com s'entenen programes com Buenafuente ha salido un momento (sexta), Els matins d'estiu (TV3), Sé lo que hicisteis...también en verano (sexta) o Diario de verano (Antena 3) .
Encara que alguns d'aquests clons ens han aportat qualitat i bon entreteniment, no es pot negar que el conservadorisme s'ha apoderat del tot per tal de no perdre l'audiència que s'havia obtingut durant l'hivern, sembla com si la por pogués més que la imaginació. Lògicament, a més d'aquest fenomen nou del clonatge que ja havia tret el cap a l'estiu del 2007, la graella televisiva ens ha portat les típiques reposicions de sèries: Ana y los siete (TVE1), Aquí no hay quien viva (Antena 3), Medium (Cuatro), CSI Las Vegas i CSI Miami (Tele5), entre d'altres. Contra la crisi, de nou suggereixo que val més confeccionar-se un mateix la programació a partir d'Internet, pot ser molt més interessant i imaginatiu.
Davant d'aquest panorama, l'estiu s'acabava amb la celebració dels 25 anys de TV3 durant la nit de l'11 de setembre. La festa va tenir una clara estratègia per part dels directius de la corporació catalana: donar un component social a l'aniversari. Com si fossin unes noces d'argent entre el canal autonòmic i els teleespectadors catalans, TV3 va intentar retrocedir al passat per conscienciar a tothom de la rellevància de l'existència d'un mitjà de comunicació públic i en català. No hi ha dubte que TV3 ha sabut oferir un canal de qualitat entenent la funció pública que havia de desenvolupar, però pel camí també ens hem trobat traves polítiques i sobretot un to carrincló que no acaba de desaparèixer. Celebrem i felicitem a TV3 pels seus 25 anys, però els temps canvien i si no s'espavilen a entendre la nova societat catalana, l'èxit no serà el mateix d'aquí un quart de segle. No m'agradaria estar a la pell de l'excel·lent periodista, i ara directora de TVC, Mònica Terribas.