Una mirada al món
Nedar contracorrent | per Mariona Canals
Cada cop més persones del món ric, d'Europa sobretot, comencen, comencem (perquè m'agradaria inclourem en aquest moviment) a reclamar una parada al creixement econòmic. En un món regit per les premisses de la teoria capitalista i del liberalisme ferotge, els qui defensen el decreixement es troben encara com un peix que neda contracorrent.
Des del horts urbans i les cooperatives de consumidors fins els neorurals, que abandonen la seva rutinària vida de ciutat per cercar noves formes de vida més properes a la terra, cada cop hi ha més gent, cansada d'un món consumista i marcat pel ritme del rellotge, que renuncia a certes facilitats de la nostra societat per reclamar un creixement equilibrat i respectuós amb el medi on vivim.
Una ciutat irlandesa, Kinsale, a partir d'un projecte creat per membres de la universitat d'aquesta ciutat, iniciarà un projecte que preveu que en quinze anys començarà a decréixer fins arribar a ser sostenible. Amb el lema, treballar avui per ser sostenible demà, Kinsale és pionera en la iniciativa de crear una ciutat sostenible tant amb el medi ambient com socialment. Aquesta iniciativa, compta amb el suport, tant econòmic com polític, de l'ajuntament d'aquesta localitat.
I dins el context català, una experiència que visc de prop és la iniciada pel Consell Comarcal del Pallars Sobirà junt amb Montanyanes, una empresa dedicada a la creació de projectes de dinamització local. Han posat en marxa un projecte, Del Tros al Plat, en el qual es pretén fomentar el consum de productes locals i ecològics. Del Tros al Plat vol acostar els consumidors i productors establint una relació més directe de consum. Dins el mateix projecte, neix la iniciativa Menja Pallars , menja en Pallarès, que promou el consum d'aquest tipus de productes en els menjadors escolars de la comarca. Val a dir que aquest projecte està molt relacionat amb el moviment Slow Food, nascut fa uns vint anys a Itàlia, país del bon menjar i la cuina tradicional.
El petroli s'acaba, els que hi entenen més en donen entre trenta i cinquanta anys de vida. Si es mira amb perspectiva històrica, mig segle és molt poc temps. Entre els defensors del model de creixement actual, defensen que un cop s'acabi el petroli ja s'hauran desenvolupat energies que la substitueixin. Cal pensar però, que actualment el petroli així com el gas és utilitzat tant per fer energia, com per fer funcionar els motors de cotxes i avions, com per fer el plàstic o fins i tot per fabricar medicaments. La nostra societat es completament dependent d'aquest fòssil que li resten pocs anys de vida. I m'encurioseix pensar com es farà volar un avió quan el petroli s'acabi, amb energia solar?
Però aquest moviment, dels qui reclamem una parada al creixement, topa amb alguna contradicció. Conegut des de fa temps que el repartiment de la riquesa en el món es completament desigual, atribuint un vuitanta per cent de la riquesa mundial a un vint per cent de la població, qui som nosaltres, els dels països rics, per dir prou el creixement del països en vies de desenvolupament. Com es pot demanar a països emergents com la Xina o la Índia que frenin el seu creixement. Qui des d'una posició privilegiada pot ordenar els altres que deixin d'enriquir-se?
Encara que el decreixement pugui afavorir molt més a la població mundial que la lògica que impera actualment, a vegades fa pensar que aquest moviment sorgeix de quatre intel·lectuals i hippies dels països rics que tot coincidint amb la piràmide de Maslow han assolit uns nivells de riquesa que ja només els queda per fomentar la riquesa intel·lectual i espiritual de l'ésser.
El que és segur, és que ens hem de començar a fer a la idea de que els recursos de la Terra són finits. Amb aquest moviment social, es pot parlar del naixement d'un nou paradigma, marcat per l'era global, amb fidels defensors com Susan George, José Bové i Manu Chao, qui defensa que la millor manera de fer front a moltes injustícies del món globalitzat és deixant de consumir.