Una mirada al món
De Tanzània a Tanzanïa: un viatge a la bellesa dels orígens de l'home | per Dolors Canals
Viatjar és, sens dubte, una bona manera d'aprendre. De créixer. D'obrir la ment. Viatjar és però, per a qui escriu, una de les millors maneres d'alimentar els sentits. Els sentiments, fins i tot. Viatjar és sentir, sentir per un lloc, per una gent, per unes vides. Viatjar és, també, una bona manera de descobrir-se un mateix. D'aprendre d'un mateix. Es bo marxar, anar-se'n i, si es pot, és bo anar-se'n lluny, allà on regnen la diferència i la ignorància respecte del que existeix, respecte del que és.
Viatjar és alhora, per a qui escriu, una manera diferent de sentir el pas del temps. Viatjar li dona al temps un plenitud difícil de sospesar. Una plenitud difícil d'acotar. El temps del viatge té sempre un abans, un mentre i un després. Algú va escriure, fa temps, que el temps només s'allarga quan pateixes i quan viatges. Viatgem doncs, encara que sigui allà on altres pateixen: Àfrica, Tanzània, Tanzanïa .
M'agradaria parlar d'Àfrica però no la conec. De fet, com diu Ryszard Kapuscinski, Àfrica no existeix. Podria parlar de Tanzània però no sabria dir res de nou. Parlaré només de Tanzanïa.
Tanzanïa és una manera de sentir i viure una part del territori de Tanzània delimitat per fronteres que només coneixem els humans, alguns humans només, doncs són pocs el que viuen a Tanzània que saben que l'horitzó del Serengeti no els pertany. Tanzània, de fet, és un país quasi despoblat i els que l'habiten, de moltes i diverses ètnies, comparteixen Tanzanïa amb una pau envejable; una pau envejable en un continent ple de disputes per la terra i per la fam. A Tanzanïa, però, no es pateix fam.
Són pocs els que l'habiten però tots deixen que segueixi la vida al marge de l'home, tot i ser allà on es troben, de fet, els seus orígens. Es allà, vorejant la falla del Rift, on els primers homínids van sentir per primera vegada. Es allà, dins la immensitat de la bellesa del Llac Natron, on qui escriu va sentir per primera vegada que l'home és un simple convidat de pas per la vida, un convidat que no podrà deixar a Tanzanïa, per sort, més trepitjada que la que encara avui es troba dels nostres primers avantpassats. I un s'adona que hi ha, hi haurà sempre, com va escriure Vergílio Ferreira, només una paraula, la última paraula, la única paraula.
Cada viatge marca. Impacta d'una o altra manera. Cada viatge té un moment memorable. Un paisatge que et remou. Una olor que sorprèn. Un gust que sobte. Un tacte que t'atrau. Àfrica, i en ella l'Àfrica negra, Tanzània i en ella Tanzanïa, alimenta sobre tot la vista i, amb ella, s'alimenta l'ànima.
Només la retina pot guardar de Tanzanïa els paisatges sense fi, els volcans, els baobabs, els animals de sabana, la vida animal en perpètua lluita, els blancs somriures, els gestos senzills, els moments del passat i del present, la pols constant. Fins i tot la pols dels camins improvisats queda guardada a la retina. I entre la pols hi sobresurt un color, sempre un color, només un color: el vermell. El vermell maasai. El vermell que, enmig de la pols, els ulls busquen en qualsevol lloc del nord de Tanzània, ulls acostumats a la presència silenciosa dels maasai.
Un color i dos llocs, dos paisatges, o, potser, tres. No, quatre paisatges per recomanar a aquells que algun dia puguin gaudir d'aquesta petita part de món que un clàssic Memòries d'Àfrica va donar a conèixer a la resta de món; un lloc on es pot experimentar de manera extraordinària la tranquil·litat de saber que l'eternitat existeix.
Sinya, Llac Natron, Ngorongoro, i Serengeti: no sabria dir quin d'aquests llocs recordo més. Quin d'aquests paratges oblidaré abans. Quin perdurarà per sempre en el meu record. Quin record em farà tornar, més tard o més d'hora, a Tanzanïa.
Hi ha, però, una sensació que s'ha quedat en mi: la serenitat de palpar el transcurs de la vida sense pressa, al capvespre, davant qualsevol posta de sol que em trasllada lluny, molt lluny, a Àfrica, a la frontera entre Kenia i Tanzània, a Tanzanïa.
Tanzanïa és un també un nom: és el nom de Tanzània en swahili. Es com els natius denominen Tanzània. De ben segur, com els natius l'estimen. Com els nens, a les escoles, li canten Tanzanïa Tanzanïa. Blanc enmig de negre: l'esperança enmig del quasi no res. Del quasi no res per nosaltres. Del quasi tot per ells. La certesa de la felicitat més enllà de la nostra realitat.
Agraeixo al Jordi Serrallonga haver-me portat allà on creia no seria capaç d'arribar. Agraeixo al Joseph haver conduït i cuidat de la meva vida –tot i el pes de la malària en el seu cos- al llarg de més de 2.200 kilòmetres. Com Tanzanïa, amb Tanzanïa ells ocupen un lloc dins el meu record i a la meva retina.