Una mirada al món
Una mirada a la bella Pèrsia | per Mariona Canals
Pèrsia sona a exòtic. Sona a basars adornats amb catifes i olor a espècies, a majestuoses mesquites de color pedra amb el llunyà so de l’imam cridant a l’oració. Sona a l’expressió dels grans ulls foscos de les joves darrera la protecció del seu vel. Sona a poesia i art, sona a vida. Sona a silenci pels carrers, i en la intimitat, a l’interior de cada llar, sona a activitat, a bullici.
Noms com Pèrsia, Mesopotàmia o Samarcanda, evoquen antics mons, els quals provoquen en l’imaginari un desig de retrocedir en el temps i sentir que ets un aventurer, que fent-se passar per comerciant descobreix cultures milenaries, en el seu camí cap Àsia, tot seguint la Ruta de la Seda. Pèrsia sona també a viatgers com Marco Polo o a personatges fantàstics com Ali Baba.
I de l’antiga misteriosa Pèrsia, a l’actual Iran. Un país, que sota un règim islàmic, és ric amb petroli i compta amb una societat culta però conscient que viure aïllat de l’exterior i mancats de llibertat empobreix cultural i socialment el país.
Després de les eleccions del passat mes de juny, marcades per la controvèrsia, la acusació de frau i la derrota del reformisme, milers de persones, sobretot joves i moltes dones, han sortit a manifestar-se pels carrers de Teheran. Els fills d’aquells qui fa trenta anys van sortir els carrers i van defensar la Revolució en el país i la caiguda del Sha, surten ara per reclamar canvis en el sistema instaurat.
Ahmadinejad que va guanyar les eleccions fa quatre anys amb un discurs reformista ha posat en evidència en els seus anys de mandat el fort sentiment religiós del govern. En aquesta ocasió, l’actual president ha tornat a guanyar les eleccions amb un 66 % dels vots. Els més progressistes, sobretot de classes mitges amb estudis, molts d’ells residents a l’estranger, se senten frustrats per uns resultats electorals que segons opinen han estat manipulats. Intel·lectuals del país reclamen des de fa temps i de diverses maneres el respecte als Drets Humans i a la Democràcia.
La fugida del Sha, l’any 1979, va acabar amb una mena de dinastia reial que havia estat al capdavant del país des dels anys vint, el qual havia obert el país a l’exterior i l’havia modernitzat sensiblement, a costa d’una forta repressió a tot moviment opositor.
L’escriptora i viatgera, Anna Maria Briongos, qui va passar un temps vivint a Iran abans i durant la Revolució de 1979, recorda com era normal veure en l’època del Sha, a noies joves amb faldilles curtes o texans passejant per la capital. Briongos també explica en el seu llibre Negro sobre Negro, com els grups de joves universitàries que van protagonitzar la revolució es posaven el vel com a signe, com a distinció amb el món occidental.
L’organització política del país és complexa. El nou estat sorgit de les manifestacions contra el sistema anterior, va adoptar la forma de República Islàmica, dominat pel clergat. L’ayatolà Jomeini, exiliat a França, va retornar a Iran i es va convertir en el líder espiritual del país. A partir de l’any 1988, amb la seva mort, Jamenei, l’actual líder espiritual, el va substituir. Aquest té poder sobre les forces armades, pot vetar el president o declarà la pau i la guerra. També és el líder màxim del Consell de Guardians, format per dotze juristes que tenen cura de les ordenances islàmiques i de la Constitució. El president, que és escollit per votació popular, és el cap del poder executiu. Els candidats a president han de ser aprovats pel Consell de Guardians abans de les eleccions. Els altres òrgans són el Parlament i l’Assemblea d’Experts.
La societat iraní viu en un doble joc, entre l’aparent rigidesa de les normes islàmiques i la transgressió d’aquestes de manera clandestina. Iran compta, amb un moviment de llibertat política, intel·lectual i fins i tot sexual, que es mou frenèticament pel país sense mostrar la cara. Les noves comunicacions, com Internet donen en països com Iran, el desenvolupament d’una llibertat inconcebible en l’esfera pública, una recerca de complicitats i a la vegada un anonimat des d’on poder criticar el sistema. I és que a l’Iran, el 60 % de la població té menys de trenta anys. Segons sembla, aquests joves, que no van protagonitzar la revolució islàmica, no pretenen substituir el sistema actual, sinó reformar-lo, obrir-lo.
Molts joves esperaven que els canvis arribessin amb aquestes eleccions... però l’ala més dura del conservadorisme islàmic iranià ho ha impedit. És possible que continuï aquesta repressió, censura i manca de llibertat, tant cultural, política o social? Sembla que les coses han de canviar, però falta definir el com i el quan. La revolució del 79 sembla està massa fresca en la consciència perquè la població demani grans canvis.