El·lipsis
Els últims sospirs
| per Albert Martí
La televisió i el cinema no deixen de tenir una relació d'amor odi. Es retroalimenten, però també són conscients que la diferència intrínseca dels dos formats els separa. Però a aquesta parella se li va complicar la relació amb l'arribada d'Internet, un nou mitjà audiovisual de comunicació que ha comportat obligatòriament un trio ben difícil.
La història entre la televisió i el cinema és ben coneguda, només cal remetre's al naixement de l'anomenada caixa tonta i a la crisi que comportà a tota la indústria cinematogràfica. Però sempre hi ha una adaptació al nou hàbitat, encara que això signifiqui fer rodar caps. Últimament el cinema s'ha vist amenaçat per l'originalitat narrativa de les sèries televisives, però l'èxit d'aquestes produccions audiovisuals tampoc ha gaudit de tot el pastís ja que Internet també ha interferit a partir de diferents portals que ofereixen baixades gratuïtes amb subtítols incorporats després d'emetre's l'últim capítol als Estats Units. Així, tal i com ja s'ha dit des d'aquesta secció, arriba la sèrie Lost a la televisió espanyola quan el seu target ja ha vist gairebé tots els capítols.
Les últimes notícies que arriben de la televisió per a reinventar-se és la TDT i la conseqüent alta definició. Mentrestant el cinema comença a veure la llum al final del túnel amb el renaixement de la tecnologia 3D com a element per convertir de nou el cinema en tot un espectacle. Fins i tot la productora catalana Mediapro ha ideat per a la pròxima temporada de futbol anar als cinemes a veure partits per gaudir de l'espectacle en alta definició.
Mentrestant la sensació des de la xarxa i dels seus usuaris és que la tecnologia 3D arribarà a les pantalles dels nostres ordinadors o als LCD dels nostres menjadors d'aquí ben poc, ben igual que l'alta definició. Només cal esperar a que la indústria tecnològica es vegi econòmicament recuperada per llançar nous productes.
L'internauta és el públic potencial que ara encapçala els nous hàbits de consum d'oci i d'espectacle ja que ells consumeixen música, televisió, cinema, noves formes de relacions socials i personals des de la xarxa. Però sembla que la televisió i el cinema no ho entenen molt bé, potser perquè pensen que si la premsa escrita no ha desaparegut en tots aquests anys, tampoc ho faran ells. Però i si s'equivoquen? Podríem arribar a pensar que això es tracta de l'últim sospir d'una llarga agonia.