Una mirada al món
Cooperació internacional | per Mariona Canals
Save the Children va denunciar, el passat mes de maig, els abusos per part de cooperants i soldats de l'ONU a nens de països pobres. La ètica en la feina del cooperant es veu seriosament qüestionada amb estudis tant contundents com aquest que l'associació Save the Children ha fet públic.
No sé si impressionar-me. Encara recordo quan en un dinar familiar la discussió entre el meu cosí (en aquella època okupa) amb el meu pare (en aquella època militar), en la qual el meu cosí va acusar, així ho feia seguint els seus ideals anarquistes, els soldats espanyols desplaçats al conflicte de violar a les dones del país. Jo no deuria tenir més d'onze o dotze anys, època en la qual encara preguntava a la meva àvia en quin bàndol estava la família durant la guerra civil, si en la dels bons o en la dels dolents. Llavors encara creia que hi havia gent bona i gent dolenta i m'imagino que aquella discussió em va marcar ja que encara ara me'n recordo.
En l'actualitat, encara que intento conservar certa dosis de ingenuïtat, ja no em sorprenen notícies com aquesta. Tot i així, no puc evitar que em facin mal, no puc evitar sentir-me cada cop més dolguda per viure en un món on la frontera entre el bé i el mal no està clarament delimitada.
Encara ara molts veuen al cooperant amb certa admiració. De la mateixa manera que eren vistos els missioners de l'època, una persona que abandona la seva vida per dedicar-la als altres en països on molt sovint les condicions de vida no són gens fàcils. Tot i així, tal i com remarca Jordi Raich, autor del Espejismo Humanitario, i cooperant durant molts anys per Metges sense fronteres, el cooperant és una persona com una altra que ha escollit una feina, que encara que n'hi que s'hi dediquen per clara vocació, són molts els que busquen l'aventura o una vida menys rutinària i menys preestablerta que en les societats del països rics. Amb aquest visió de Raich, es pot entendre que molt sovint el cooperant no es mou tant per l'altruisme sinó per una ànsia de buscar coses diferents i per tant més susceptible a cometre crims com els que acusa Save the Children.
La majoria d'ONG's -Organitzacions No Governamentals- neixen de persones inquietes que no volen quedar-se de braços creuats al veure les injustícies al món o l'ineptitud amb la qual actuen alguns estats. La gran proliferació d'ONG's en els últims anys, ha portat que algunes d'aquestes, més de les que ens pensem, neixin amb altres objectius que no són estrictament altruistes. Casos que han sortit a la llum com Intervida o els nens "orfes" que l'organització francesa Arca de Zoé volia endur-se del Xad, posen aquest fet en clara evidència. Organitzacions conegudes denuncien de fa temps que d'altres associacions serveixen de tapadora a la venta il·legal d'armes o per desviar fons per causes menys ètiques.
Tot i així, cada cop que surt a la llum una notícia d'aquestes, moltes persones que encara tenen certa esperança a canviar les coses deixin de confiar cada cop més amb les organitzacions humanitàries, perjudicant en general a totes les associacions. Encara que hi ha hagut en els últims anys un increment en la creació d'associacions sense ànim de lucre i la professionalització d'aquestes, encara compten amb la participació d'un percentatge molt petit de la població.
La solidaritat –al igual que passa amb l'ús de la paraula bio- és, de manera contradictòria, utilitzat per moltes empreses com una estratègia de màrqueting. Desitjo que la moda filantròpica que s'ha estès últimament amb la creació de fundacions per part de les persones més riques del món, amb l'adopció de nens entre actors de Hollywood o amb l'organització de vacances solidaries per part d'ong's catalanes, no sigui només producte d'una moda passatgera. Espero que aquest moviment serveixi per què de mica en mica siguem més els que ens preocupem per les injustícies i diferències en el món i intentem canviar-ho, encara que això impliqui un canvi en la nostra forma de vida.